jueves, 10 de noviembre de 2016

Fe

La religió és l’opi del poble.
Karl Marx

                Llavors, l’home va seguir mirant la taca que omplia de marró la seua camisa nova. El café se li havia caigut al damunt feia una estona i encara no havia reaccionat. La gent del bar se’l mirava estranyada, fins que una cambrera va cridar-li l’atenció. Va preguntar-li si passava alguna cosa, ja que feia temps que restava immòbil mirant-se la camisa tacada de café barat. L’home, sense llevar la mirada de la taca, va dir-li:
                -Si li ho conte no m’entendria.
                La cambrera va insistir. L’home va cedir i li va dir alguna cosa a cau d’orella.   Aquesta va agafar una cadira i, sense fer cap expressió facial, es va seure al costat de l’home amb ulleres i amb una camisa a quadres del Corte Inglés acabada de tacar. A continuació, va començar a admirar silenciosament i fixa aquella misteriosa taca de la camisa.
                La gent del bar els mirava rient-se d’ells. Fins i tot alguns els gravaven amb els mòbils i els dedicaven les millors paraules malsonants. Però res, no reaccionaven. Estaven com posseïts. Fins que l’encarregat del local, o siga, el cap d’aquella cambrera, va arrimar-s’hi i els cridà l’atenció. Ella va asseverar-li que allò que estava fent era molt més important que el treball que tenia pendent. L’encarregat es va riure, com si es tractara d’una broma, mentre que al seu voltant s’estava començant  a formar un rogle de persones encuriosides. Aquestes rodejaven als tres personatges que protagonitzaven l’escena. La cambrera va dir-li a cau d’orella al seu cap el que passava, i aquest, apartant la taula de davant de l’home, es va asseure al terra mirant la taca de la camisa d’aquest.
                La gent no s’ho creia. I des d’aquell instant més persones es van unir a l’admiració cap a la taca que es trobava en la camisa a quadres de l’home amb ulleres. Tots els cambrers, tots els clients, fins i tot un borratxo, tota la gent que passava per davant del bar, van cedir i admirar aquell ésser humà que observava pusil·lànime la seua panxa, on es trobava aquella taca ingent. Van arribar els policies i també van sucumbir; després els bombers, que també cediren; fins i tot l’alcalde de la ciutat que va començar a admirar aquella taca seca de cafè barat importat d’a saber on.
                Dues hores més tard no cabien més persones en el bar. Els ja fidels van començar a lluitar, arrapant-se els uns als altres per poder observar aquella taca tan venerable, tan delitosa, tan hipnòtica. Es van llançar tots damunt de l’home de les ulleres i la màgia va succeir.

                La camisa es quedà desolada damunt d’aquella cadira. La taca cada volta es feia més gran després de xuclar als seus fidels, que la veneraven amb fervor.

Potser volem

D’acord, nosaltres som els utòpics,
idealistes, ingenus, que no fan més que somiar.
Pau Alabajos
No estem fets per llepar-nos els llavis mentre ens declarem amor etern,
no ens pariren per mirar-nos les mans des del terra i creuar-nos
les mirades amb els pàmpols de les orelles i dels ulls plens de llavis.
No podem fer més que assentir i llepar-se les mans
sense saber molt bé allò que fem, sense saber quina cançó està sonant,
sense acabar-nos la cervesa abans d’invitar-te'n a una altra.
Ara ens mirem els dits i veiem tota la sorra que deixem caure,
i veiem que no sabem què és allò d’estimar mentre es llança el got de whisky al sòl,
què és allò d’amor “brusc i salvatge” i a la volta seré.
No entenem el vent que ens fa girar el cap i no entenem tantes coses,
i les utopies del demà ens faran caure de nassos sota el nostre abisme,
i així i tot tampoc entenem res. Jo no entenc res.
Potser escric en plural per sentir-me millor.
Potser.
Potser ens agrade mirar-nos als espills que ens traça la nit
I desdejunar a les tres de la matinada mentre ens pentinem les mirades.
Potser ens agrade jugar a fer el no res creient que ho fem tot
i llepar els mugrons que et deixares anit al meu llit.
Potser.
M’agrada escriure sobre el tot d’aquesta joventut que no entén un amor pacífic,
que fuig dels convencionalismes, que rodola per terra
i se’n va volant amb carícies i besos. Però no sap què cerca.
No volem mirar-nos i pensar que hem de ser-hi per sempre,
que em d’estar mirant-se per sempre,
com sempre,
i sempre.
Volem estimar i no sabem com, volem fugir a la platja, volem volar,
volem dibuixar somriures als núvols mentre busquem allò que no sabem cercar.

Ens mirem les mans i encara és dins la sorra del dia en què alçarem el vol.

miércoles, 29 de junio de 2016

El que esté libre de culpa que lance la primera piedra.
Jesús de Nazaret, La Biblia

no he pensat en escriure més versos malèvols.
no he somiat en més illes perdudes al mar.
i no he vist més pirates trencant records efímers,
no he tocat més llambordes als ulls del meu llac.

i he manat el missatge a algú que li importe
la meua ambició de fugir del món i llançar-me a volar;
ara la soledat m’impregna de carícies,
de carícies d’un boig que no pot veure el cel.

no he callat l’alegria que em pujava de sota
per no fer-te caure de baix cap a dalt.
no he mirat per si de cas jo, ple de llàgrimes,
 a algun desert tèrbol et poguera enviar.

no m’has deixat pensar quan jo més volia,
no m’has deixat somiar amb la mà al cap,
m’has obligat a  callar per si de cas et “feria”,
m’has arribat a tocar i a ferir amb l’atzar.

no vull seguir escrivint perquè ja em done por,
ja em done por però al cor tinc arraps,
ara sols vull trobar un altre oasi,

en aquest desert ple de tu, ple del jo, ple de sang.

Societat que dissocia


A mí me gustan las personas curvas.
Jesús Lizano
I la quisca xiuxiuejava pel carrer fent-me senyals
i jo procurava agafar-me les ales des de sota per no embrutar-me-les de por.
I aclucava els ulls, i mirava darrere de la molsa putrefacta que
buidava l’atzur del mar i paria el sepulcre de l’harmoniós temps.
Els barrots del meu cap tenyien versos sobre les meues mans
que s’agafaven fortament a ells, com si foren dues potes de conill
que albergaren en mi la sort que un dia vaig aclamar.
I els mirava a tots ells amb ulls de granota insultant-los amb la mirada,
desitjant que la vida els abatés amb un colp de revés
i els fera veure que aquest sistema no funciona,
que tots els que hi triomfen no són ningú,
i tot això i... allò.

I podré dir moltes coses i cridar molt i tornar-me boig en ma casa
escrivint versos malèvols que us critiquen amb una casta benevolència
davant un monitor que m’il·lumina aquesta cara de demagog,
però sé que mai m’escoltareu com aquella mare que escolta el seu fill
i li dona de mamar i l’acarona i el cuida i l’ensenya a sumar
i li diu perquè serveix sumar i li fa anar a la tenda a comprar
i li fa fer una paella per a les seues muses i li fa escurar els plats
i fa que baixe del cel púrpura el Sol que un dia Ella va col·locar allà dalt,
i tot això... i allò.

I ara tots intenten cercar el pragmatisme de tot i no poden, no el veuen
en cap lloc de la terra, de la mar, de la ribera, del bolígraf
que tenen al costat del paper on dibuixen pentàgons i somien
amb altes esferes, dues coses que jo odie i ells, en canvi, anhelen.
I tot allò es va fent de napalm i es podreix junt les seues ansioses mirades,
i jo em ric d’ells i jo em pixe mirant les ombres que tracen les seues barbes
de gent llesta que no sap res de cap ombra ni de cap barba,
i ells aparenten moltes coses que jo mai seré, que jo mai aparentaré,
i es deixen dur per la vida que els engoleix com una granota amb cinc ulls
i ells no es donen compte d’absolutament res,
i tot això... i allò.

Podré cridar al vent llunyà i podré escriure mil versos en ma casa
però, malauradament, no podré fer que les meues ales

us importen més que un cervell robotitzat.

martes, 26 de enero de 2016

Esencia

Alcé la mirada hacia el desierto y encontré mi esencia
colgada en el perchero de siempre, al lado de aquel bombín,
debajo de aquel chaleco, encima de aquel bastón.
Y cerré la puerta antes de salir

para que no entrase el frío que cala la sangre
y hace que el vaho te pudra por dentro
quemando inocente la lámpara del dios
que nos vigila en el pasado donde te dejaste las pupilas.

Corrí bajo las pestañas culpables de mi ensueño
y me acosté otra vez con mis mentiras
como aquel que vuelve a matar por miedo,
que vuelve a herir por temor,

por pánico, por sueños.
Me volví a dormir bajo las escaleras de mi mente
observando el mundo desde el perchero,
desde la puerta cerrada donde entraba el frío,

donde se colaba el miedo que pintaba la nieve
y que hería los sentidos de mi muerte,
de mi ángel,  de mi suerte, de mi vida.
Callé para decirlo todo y el bombín se cayó del perchero

y las ojeras me crecieron en la cara
mientras el aire frío entraba evanescente
para indicarme que la salida
nunca había estado en esa puerta, al lado de ese perchero

junto aquel bombín,
bajo aquel chaleco,
sobre aquel bastón.

Y cerré la puerta antes de salir.

viernes, 19 de junio de 2015

Camí cap als somnis













El meu alè manca d’essència quan s´acomiada dels meus somnis
que esclaten amb crits i rialles de cendra, que riuen amb gaire tristesa,
sota el mar de l’abisme que retrata el  meu cel colorit i plujós,
ancestral i marruc, com el cant parrup del colom i la tórtora,
que vanaglorien el paisatge del meu somni abandonat,
negligent, desidiós, descurat, rònec com el vell edifici que,
obrint totes les seues finestres, deixa sortir els seus inquilins,
negligentment i passiva,  com un captaire que demana diners
a la gola del metre, mentre els passatgers li llancen ferralla redona
de les seues butxaques plenes de quisca adherida a la seu pell: pell de burgés.

I mire al meu voltant i cerque, consirós, la mirada belluga dels meus somnis,
que lluiten per complir-se en aquell camí cendrós, ple de tifa, farcit de fal·làcies,
saturat de mentides sense escrúpols que lluiten per menjar-se els meus desitjos,
les meues metes, els meus perquès...i lluiten com gats salvatges que,
enfilant-se per l’arbre de la vida, es llancen contra el cos del rival,
desbancant-lo, insurgint-se contra ell, com si fos un obrer que lluita pels seus drets,
per la seua llibertat i pel dret a somiar, el mateix que el dels meus somnis,
que es barallen amb la tifa i els obstacles del camí brandant l’espassa
dels desitjos que ho poden tot,  gratant el cel amb la seua punta afilada
que el convida a gaudir d’aquells somnis, d’aquelles metes, d’aquells perquès...

I el sol es pon com ho fa la bugada sota l’ingent cel que ho dista tot,
que embruta el terra amb els seus plors, que marca la meta del meu camí,
dels meus somnis, de la meua espasa de desitjos que lluita contra la tifa dels estels,
netejant el sòl de quisca que ho cobreix tot amb pudor i amb mals de caps,
que fa que minven les meues ganes de somiar, d’aixecar-me, de lluitar i continuar,
de somriure sota les rialles dels obstacles del sender, dels insults i els perjudicis
que m’ennuvolen els somnis, els perquès, els pensaments i el cel,
però em pare i pense qui sòc, què vull i què he fet malament. 








Renatus

El árbol de la vida, Gustav Klimt
Nacemos, vivimos, pensamos,
creemos ser alguien que en realidad no fuimos,
alguien próspero, alguien pomposo,
alguien otoñal que  se esconde bajo  la nada,
bajo el precipicio de un abismo 
que rueda bajo mi mente,
mente que emigra del mundo
como un ángel cuando sueña,
como un niño cuando duerme,
cuando juega mientras habla de emociones,
de espejismos, de ilusiones, de sueños,
sueños que sueñan con hombres,
hombres que sueñan con senos,
senos que sueñan con sexo,
sexo que sueña con grandes gritos de seres
yaciendo bajo el suave manto
que adorna el lecho de manchas,
manchas blancas y lánguidas
manchas creadas por humanos,
por el goce del momento,
por el clímax del abismo,
por la nada del después.

Y entonces

      vuelvo a nacer.

miércoles, 25 de marzo de 2015

Minvament


"La bellesa no mira, sols és mirada"
Albert Einstein


Recórrec el paisatge amb els meus ulls
expectants, girant al voltant del món,
minvant sota l'immens cel que em cobreix el cap,
sota l'ingent sol que crema l'horitzó,
sota l'univers que uneix els punts brillants
que il·luminen la fosca i obscura nit.

M'aixeque i busque la meua mirada
amb les mans, que es perden
buscant textures mai palpades pels seus dits.
I les meues mans minven sota la infinitat
de sensacions noves per a la seua pell,
sensacions indescriptibles, inenarrables, indefinibles....

Cec i sense tacte olore amb les fosses nasals
intentant reconèixer l'olor dels meus ulls,
de les meues mans... de la meua bogeria.
Sent olors insaciables, celestials, escabrosos,
de fel, de maduixa, de dona.
Poc a poc el meu nas minva i es perd pel món.

Ja cansat de buscar sensacions,
sense nas, sense ulls , sense mans,
vaig xuclant el terra, xuclant-ho tot
amb la llengua, ja roja, que minva
en aquest infinit i bell món.


miércoles, 18 de febrero de 2015

El tronco del árbol herido

El tronco del árbol herido lloraba y sangraba,
como el rostro del profeta que llora por su pueblo
y saca la lengua para burlarse de los desertores
que un día se fueron a buscar agua
en medio de un desierto de bombas perdidas en el olvido.

El tronco del árbol herido cayó sobre un río rojo,
tintado por la sangre de los mezquinos que merecen ser enterrados y
quemados bajo el ingente sol que se alza tras las murallas de su pueblo,
murallas construidas con piel de proletariado y dinero de ricos dirigidos por ricos.

El tronco del árbol herido  se arrastraba
como una babosa que busca, con sus tres antenas, restos de
animales putrefactos de los que alimentarse, animales que hace tiempo
fueron obreros ricos y laboriosos que veían como caía el tronco del árbol herido,
que en tiempos pasados carecía de llagas y brillaba con valentía y sensatez.

El tronco del árbol herido caía sosegadamente
mientras su pueblo se desmoronaba ante sus pies.


domingo, 15 de febrero de 2015

Pienso

Pienso en las increíbles mentes que habrán sido derrocadas por las inflamables drogas de los 80… y de los 90.

Pienso en la incalculable cantidad de niños hambrientos que  mueren cada día pidiendo agua y comida en la otra parte del mundo, mientras aquí, con una maliciosa sonrisa en el rostro, nos sonamos los orificios nasales con billetes de grandes cifras.


Pienso en  el dinero sin declarar que se ofrecerá cada día a las personas de rostros grises y sombríos que nos dominan desde arriba, como si fuésemos marionetas atrapadas en un teatro de títeres.

Pienso en la barbaridad de gente que ve su vida desmoronarse después de ser desahuciados de su propia casa por unos hombres sin rostro y con uniforme negro.

Pienso en el sabor de su boca, igual al de una lágrima de ángel mahometano que  llora por no poder volar y grita por no poder amar.

Pienso en la brisa marina que se cuela en lo más profundo de mis pulmones provocando así una gran inundación de paz en mi tórax.

Pienso en aquella estólida gente, que cuando habla contigo cree que eres acéfalo y no sabes absolutamente nada, pero tranquilo, que ya está él para explicártelo todo…

Pienso en la estupidez humana como la cosa más infinita del mundo, más que el propio universo, por muy raro que parezca…

Pienso en el momento en que abrazamos a alguien y creemos que podemos explotar de amor en cualquier instante.

Pienso en el primer beso como una efímera pausa en el tiempo que no queremos olvidar, pero que tarde o pronto se irá de nuestra memoria para morir en “el cementerio de los recuerdos olvidados”, un sitio que solo he logrado visitar unas cuantas veces.

Pienso en la música como un arte divino creado para endulzar la vida de nuevos sentimientos y emociones y experimentadas por el hombre.

Pienso en la escritura como una forma de dejar escapar toda la locura que los seres humanos almacenamos en los adentros más profundos de nuestro ser.

Pienso y luego…vuelvo a pensar y luego…existo.

     Sigo pensando

             Y Pienso

miércoles, 23 de julio de 2014

El locuaz silencio de la oscuridad

Cada vez que el Sol se oculta
cada vez que el Sol se pone
cada vez que esto ocurre,
la luz se inunda y se esconde

Y  todo se hace oscuro,
denso, inaudito,
la oscuridad reina triunfante
y el sonido está marchito.

El silencio es incesante,
babilónico y locuaz,
lacónico y hervoroso,
ostentoso y charlatán.

Y esa densa capa negra,
llamémosla oscuridad,
cubre las calles, las casas,
tapa las nubes y el mar.

Un gato maúlla exhausto
rompiendo el locuaz silencio,
la oscuridad sigue avanzando
cubriendo países enteros.

La densa capa negra
abraza medio planeta
se tumba y duerme en silencio
y  las horas pasan muertas.



miércoles, 2 de julio de 2014

El ensordecedor silencio de la ciudad

  Las enormes construcciones se alzan sobre mí, me engullen sin dejarme respirar, mientras camino a su lado. Sigo caminando y no estoy a gusto. Por todas partes se pueden divisar grandes carteles fosforescentes que dañan a los ojos y producen una fuerte inflamación de la retina, consiguiendo, así, nublarme la vista. El sonido ensordecedor de la ciudad hace que mis tímpanos lloren sangre, expulsándola por el conducto auditivo.  Las gigantes construcciones siguen engulléndome. La gente que anda con prisa y sin rostro por aquella agonizante ciudad, chocándose mutuamente, hace que mi respiración se vaya cortando poco a poco. Mi nariz huele de todo: sudor, zapatos malolientes, rata muerta, flatulencias, un chicle de menta aplastado…¡Qué aromas extremadamente repugnantes! Mi nariz llega a no poder diferenciar ningún olor. No puedo más. Mis pies gritan: “¡Auxilio!”, mis oídos: “¡Socorro!”y mis ojos y nariz ya ni gritan. Decido irme de aquella multitud de seres sin rostro que caminan agonizantes y sin rumbo. Mis pies, ya casi muertos, me llevan hasta una callejuela donde puedo observar a una persona  que pinta con un utensilio, sobre una especie de cuadrado sostenido por un tipo de caballete de madera. Deduzco lo que puede ser aquel hombre, ya que mi vista no me lo permite. Efectivamente es un pintor, un pintor que dibuja y plasma aquel lado de la ciudad tan tranquilo y desconocido. Cada vez veo mejor. Mi vista vuelve a la normalidad. Detrás del pintor diviso una mujer de “moral distraída” con sus enormes senos, en forma de pera madura, al descubierto, al igual que su cabello, negro como el carbón. Detrás de aquella mujer aparecen tres fulanas más. Y detrás de estas, salen un par de vagabundos caninofaciales que me transmiten un miedo que no se podría describir con palabras. Salgo de allí corriendo, como si del Leviatán se tratase. Me distancio del centro de la ciudad, tanto que parece que esté solo. Completamente solo. Mis pies empiezan a despertar exhaustos. Mis ojos descansan por fin. Mi nariz huele el asqueroso sudor que baja por mis axilas, única señal que me recuerda dónde he estado. Mis oídos no oyen nada, solo mi cansada respiración. Se hace el silencio. El silencio absoluto. 

lunes, 26 de mayo de 2014

Sota el mar del silenci

Sota el mar del silenci
vaig aprendre a parlar.
Sota el mar del silenci
vaig aprendre a callar,
a somriure, a mirar…
sota el mar del silenci.

Sota el mar del silenci
aconseguí  somiar,
sota el mar del silenci
el soroll vaig calmar…
Sota el mar del silenci
vaig aprendre a oblidar.

Sota el mar del silenci
no em sentia un esclau.
Sota el mar del silenci
del so em vaig alliberar
de l’opressió i la maldat
de l’angoixa per parlar,
de langoixa per sofrir,
de langoixa per cridar…

Sota el mar del silenci
vaig aprendre a enyorar,
sota el mar del silenci
vaig aprendre que hi ha
un món on tot cap,
un món que tal volta…
sempre em perseguirà…

martes, 6 de mayo de 2014

MI MUNDO (Homenaje a F. García Lorca y "Poeta en Nueva York")




[…]
“No hay más que un millón de herreros
forjando cadenas para los niños que han de venir.
No hay más que un millón de carpinteros
que hacen ataúdes sin cruz.
No hay más que un gentío de lamentos
que se abren las ropas en espera de la bala.”
[…]                                 
                 Federico García Lorca  (Poeta en Nueva York)




Me iré a un lugar inóspito
donde no haya geometría ni angustia,
niños famélicos que lloran
y frutas podridas que huelen.

Mi mundo será limpio,
habrá palomas y niños felices,
sillas, mesas, espejos y camas,
mantas calientes y gatos rezagados.

Estaré donde no existan serpientes,
ni tumbas, ni huesos,
ni espadas, ni hombres sangrientos,
caracoles aplastados y perros rabiosos.

Allí los tiburones serán mansos,
las armas, simplemente no serán.
Los pájaros no tendrán enemigos
y los niños……reirán.

Mundo de amuletos soterrados,
venas frías y arrugadas,
ardientes sonrisas sepultadas
y roncos ruidos silenciosos.

Un mundo donde pululan los muertos,
donde reside un silencio de mil orejas,
donde hay picos de pájaros aplastados,
frío, sangre, amargura y llanto.

domingo, 4 de mayo de 2014

Escribir

Escribir es libertad,
es destreza,
es volar,
es elevarse de la tierra y levitar.

Escribir es fortaleza,

es dinamismo,
es simplemente magia,
es sencillamente un síntoma de felicidad.

Escribir es expresarse,

saber disfrutar,
saber crear lo nunca creado,
saber unir puntos, que nadie más podría entrelazar.

Escribir es descubrir,

es imaginar,
es poder enamorar con dos solas palabras,
es  gritar sin que nadie te pueda parar.

Escribir es ironía,
es el arma de los valientes
y el refugio de los sensatos,
es el ansia de querer siempre más.

Escribir es despertar
de un sueño profundo,
es imaginar un mundo,
donde nadie más pueda entrar.

Escribir es dejar que broten

las palabras por el viento,
es teñir  de sonido las brisas,
sin miedos ni preocupaciones...ni prisas.

Escribir es vida,

es expresión,
es libertad,
sencillamente...
PASIÓN.

miércoles, 23 de abril de 2014

Dia del llibre

 Vull desitjar-vos un feliç dia del llibre amb aquestes cites de dos famosos personatges  com són Ruben Darío y Ciceró:


“El libro es fuerza, es valor, es poder, es alimento; antorcha del pensamiento y manantial del amor.”
Rubén Darío, (1867-1916) poeta i periodista nicaragüenc.

“Un hogar sin libros es como un cuerpo sin alma”
Ciceró, (106 a.C.-43 a.C) escriptor, orador i polític romà.


domingo, 20 de abril de 2014

No te des la vuelta

      Él divisaba las estrellas bajo la oscura y densa capa de la noche. Lo observaba todo con una excéntrica curiosidad. Acostado en aquel banco, soñaba lo que haría si fuese rico, si ganara millones y millones de dinero, si fuese un empresario de éxito. Pero a él no le había tocado esa clase de vida. Solo  era un mendigo acostumbrado a vagar por las calles y a dormitar en los fríos bancos de los parques apartados de la ciudad.

      Esa noche no podía conciliar el sueño, así que se levantó para pasear durante unos minutos. Entró en uno de los bares de ambiente que aún estaban abiertos a esas horas de la noche y pidió un vaso de agua. El camarero se lo dio con una mirada de desprecio. El mendigo no dijo nada, ni siquiera se molestó. Entró al baño y, una vez dentro, pudo oír como alguien se acercaba. El mendigo se asomó por la puerta entreabierta y pudo ver un hombre, más o menos de su edad, que parecía ser una persona de negocios bastante rica. También observó anonadado, que era idéntico a él. Cuando el misterioso hombre salió del baño, el mendigo no dudó en seguirlo. Sacó una pequeña navaja de su bolsillo y se la camufló en la manga derecha de su apestosa cazadora.

      Cuando ya llevaban un par de calles recorridas, el mendigo se abalanzó brutalmente contra su doble, y con la navaja le produjo un corte profundo en el cuello. Aprovechando que se encontraba en un callejón poco transitado, intercambió la ropa con el cadáver, cogió su cartera repleta de dinero, y se fue.

      Afortunadamente, encontró la dirección de su casa apuntada en un papelito dentro de su cartera. Cuando llegó al hogar de ese hombre, se quedó quieto. Inmóvil. No se creía lo que estaba sucediendo. Del pantalón sacó las llaves de esa enorme casa y abrió la puerta. No había nadie. No se oía nada. Solo el penetrante sonido del silencio. Encendió las luces y admiró la belleza de esa acogedora y gran mansión que tanto había soñado. Fue directo a una habitación donde pudo ver una cama muy grande. Se acostó y se durmió.

      Cuando despertó a la mañana siguiente, recordó el sueño que había tenido la noche anterior, en el que él era un mendigo que le arrebataba la vida a un hombre idéntico a él: un hombre rico y con una casa grandísima. Era como si Pedro Belmonte, uno de los ejecutivos más importantes y poderosos del país, quisiera asesinarse a él mismo. Se vistió, se aseó y fue directo a la cocina. En la puerta de la nevera encontró pegado un papel que mostraba la dirección de su casa. Lo cogió y pudo leer: "No te des la vuelta". Pedro...se dio la vuelta.

     El mendigo, después de matarlo, intercambió la ropa con el cadáver, cogió su cartera repleta de dinero...y se fue.

martes, 15 de abril de 2014

Recorde aquella nit...

Recorde aquella nit
en què vaig somiar amb el teu somriure,
en què vaig admirar les estrelles...pensant en tu ;
en els teus ulls plens de mil reflexos,
en les teues galtes tendres y daurades,
en les teues mans que mai vaig poder tocar.

Jo et vaig voler... de vegades, sols de vegades.

Tu a mi mai....ni tan sols una volta...
Mai...

Sí, és veritat, jo em vaig enamorar, 

però això ja és passat...
i encara que l'amor siga curt, l'oblit és llarg...
molt llarg.

No cregues que em penedisc

per haver-te estimat,
per haver-te volgut, 
per haver-te idolatrat,
per haver-me enamorat de tu...
dels teus senzills ulls.
Sols vull dir-te que
encara que no t'estime, 
i que ja no hi senta res,
el meu cor ja mai s'apaga
i perdura un sentiment...