El que esté libre de culpa que lance la primera piedra.

Jesús de Nazaret, La Biblia

no he pensat en escriure més versos malèvols.

no he somiat en més illes perdudes al mar.

i no he vist més pirates trencant records efímers,

no he tocat més llambordes als ulls del meu llac.

i he manat el missatge a algú que li importe

la meua ambició de fugir del món i llançar-me a volar;

ara la soledat m’impregna de carícies,

de carícies d’un boig que no pot veure el cel.

no he callat l’alegria que em pujava de sota

per no fer-te caure de baix cap a dalt.

no he mirat per si de cas jo, ple de llàgrimes,

 a algun desert tèrbol et poguera enviar.

no m’has deixat pensar quan jo més volia,

no m’has deixat somiar amb la mà al cap,

m’has obligat a  callar per si de cas et “feria”,

m’has arribat a tocar i a ferir amb l’atzar.

no vull seguir escrivint perquè ja em done por,

ja em done por però al cor tinc arraps,

ara sols vull trobar un altre oasi,

en aquest desert ple de tu, ple del jo, ple de sang.

Societat que dissocia

A mí me gustan las personas curvas.

Jesús Lizano

I la quisca xiuxiuejava pel carrer fent-me senyals

i jo procurava agafar-me les ales des de sota per no embrutar-me-les de por.

I aclucava els ulls, i mirava darrere de la molsa putrefacta que

buidava l’atzur del mar i paria el sepulcre de l’harmoniós temps.

Els barrots del meu cap tenyien versos sobre les meues mans

que s’agafaven fortament a ells, com si foren dues potes de conill

que albergaren en mi la sort que un dia vaig aclamar.

I els mirava a tots ells amb ulls de granota insultant-los amb la mirada,

desitjant que la vida els abatés amb un colp de revés

i els fera veure que aquest sistema no funciona,

que tots els que hi triomfen no són ningú,

i tot això i... allò.

I podré dir moltes coses i cridar molt i tornar-me boig en ma casa

escrivint versos malèvols que us critiquen amb una casta benevolència

davant un monitor que m’il·lumina aquesta cara de demagog,

però sé que mai m’escoltareu com aquella mare que escolta el seu fill

i li dona de mamar i l’acarona i el cuida i l’ensenya a sumar

i li diu perquè serveix sumar i li fa anar a la tenda a comprar

i li fa fer una paella per a les seues muses i li fa escurar els plats

i fa que baixe del cel púrpura el Sol que un dia Ella va col·locar allà dalt,

i tot això... i allò.

I ara tots intenten cercar el pragmatisme de tot i no poden, no el veuen

en cap lloc de la terra, de la mar, de la ribera, del bolígraf

que tenen al costat del paper on dibuixen pentàgons i somien

amb altes esferes, dues coses que jo odie i ells, en canvi, anhelen.

I tot allò es va fent de napalm i es podreix junt les seues ansioses mirades,

i jo em ric d’ells i jo em pixe mirant les ombres que tracen les seues barbes

de gent llesta que no sap res de cap ombra ni de cap barba,

i ells aparenten moltes coses que jo mai seré, que jo mai aparentaré,

i es deixen dur per la vida que els engoleix com una granota amb cinc ulls

i ells no es donen compte d’absolutament res,

i tot això... i allò.

Podré cridar al vent llunyà i podré escriure mil versos en ma casa

però, malauradament, no podré fer que les meues ales

us importen més que un cervell robotitzat.