El meu alè manca d’essència quan s´acomiada dels meus somnis
que esclaten amb crits i rialles de cendra,
que riuen amb gaire tristesa,
sota el mar de l’abisme que retrata el meu cel colorit i plujós,
ancestral i marruc, com el cant parrup del
colom i la tórtora,
que vanaglorien el paisatge del meu somni
abandonat,
negligent, desidiós, descurat, rònec com el
vell edifici que,
obrint totes les seues finestres, deixa sortir
els seus inquilins,
negligentment i passiva, com un captaire que demana diners
a la gola del metre, mentre els passatgers li
llancen ferralla redona
de les seues butxaques plenes de quisca
adherida a la seu pell: pell de burgés.
I mire al meu voltant i cerque, consirós, la
mirada belluga dels meus somnis,
que lluiten per complir-se en aquell camí
cendrós, ple de tifa, farcit de fal·làcies,
saturat de mentides sense escrúpols que
lluiten per menjar-se els meus desitjos,
les meues metes, els meus perquès...i lluiten
com gats salvatges que,
enfilant-se per l’arbre de la vida, es llancen
contra el cos del rival,
desbancant-lo, insurgint-se contra ell, com si
fos un obrer que lluita pels seus drets,
per la seua llibertat i pel dret a somiar, el
mateix que el dels meus somnis,
que es barallen amb la tifa i els obstacles
del camí brandant l’espassa
dels desitjos que ho poden tot, gratant el cel amb la seua punta afilada
que el convida a gaudir d’aquells somnis,
d’aquelles metes, d’aquells perquès...
I el sol es pon com ho fa la bugada sota
l’ingent cel que ho dista tot,
que embruta el terra amb els seus plors, que
marca la meta del meu camí,
dels meus somnis, de la meua espasa de
desitjos que lluita contra la tifa dels estels,
netejant el sòl de quisca que ho cobreix tot
amb pudor i amb mals de caps,
que fa que minven les meues ganes de somiar,
d’aixecar-me, de lluitar i continuar,
de somriure sota les rialles dels obstacles
del sender, dels insults i els perjudicis
que m’ennuvolen els somnis, els perquès, els
pensaments i el cel,
però em pare i pense qui sòc, què vull i què
he fet malament. 
