Fe

La religió és l’opi del poble.

Karl Marx

                Llavors, l’home va seguir mirant la taca que omplia de marró la seua camisa nova. El café se li havia caigut al damunt feia una estona i encara no havia reaccionat. La gent del bar se’l mirava estranyada, fins que una cambrera va cridar-li l’atenció. Va preguntar-li si passava alguna cosa, ja que feia temps que restava immòbil mirant-se la camisa tacada de café barat. L’home, sense llevar la mirada de la taca, va dir-li:

                -Si li ho conte no m’entendria.

                La cambrera va insistir. L’home va cedir i li va dir alguna cosa a cau d’orella.   Aquesta va agafar una cadira i, sense fer cap expressió facial, es va seure al costat de l’home amb ulleres i amb una camisa a quadres del Corte Inglés acabada de tacar. A continuació, va començar a admirar silenciosament i fixa aquella misteriosa taca de la camisa.

                La gent del bar els mirava rient-se d’ells. Fins i tot alguns els gravaven amb els mòbils i els dedicaven les millors paraules malsonants. Però res, no reaccionaven. Estaven com posseïts. Fins que l’encarregat del local, o siga, el cap d’aquella cambrera, va arrimar-s’hi i els cridà l’atenció. Ella va asseverar-li que allò que estava fent era molt més important que el treball que tenia pendent. L’encarregat es va riure, com si es tractara d’una broma, mentre que al seu voltant s’estava començant  a formar un rogle de persones encuriosides. Aquestes rodejaven als tres personatges que protagonitzaven l’escena. La cambrera va dir-li a cau d’orella al seu cap el que passava, i aquest, apartant la taula de davant de l’home, es va asseure al terra mirant la taca de la camisa d’aquest.

                La gent no s’ho creia. I des d’aquell instant més persones es van unir a l’admiració cap a la taca que es trobava en la camisa a quadres de l’home amb ulleres. Tots els cambrers, tots els clients, fins i tot un borratxo, tota la gent que passava per davant del bar, van cedir i admirar aquell ésser humà que observava pusil·lànime la seua panxa, on es trobava aquella taca ingent. Van arribar els policies i també van sucumbir; després els bombers, que també cediren; fins i tot l’alcalde de la ciutat que va començar a admirar aquella taca seca de cafè barat importat d’a saber on.

                Dues hores més tard no cabien més persones en el bar. Els ja fidels van començar a lluitar, arrapant-se els uns als altres per poder observar aquella taca tan venerable, tan delitosa, tan hipnòtica. Es van llançar tots damunt de l’home de les ulleres i la màgia va succeir.

                La camisa es quedà desolada damunt d’aquella cadira. La taca cada volta es feia més gran després de xuclar als seus fidels, que la veneraven amb fervor.

Potser volem

D’acord, nosaltres som els utòpics,

idealistes, ingenus, que no fan més que somiar.

Pau Alabajos

No estem fets per llepar-nos els llavis mentre ens declarem amor etern,

no ens pariren per mirar-nos les mans des del terra i creuar-nos

les mirades amb els pàmpols de les orelles i dels ulls plens de llavis.

No podem fer més que assentir i llepar-se les mans

sense saber molt bé allò que fem, sense saber quina cançó està sonant,

sense acabar-nos la cervesa abans d’invitar-te'n a una altra.

Ara ens mirem els dits i veiem tota la sorra que deixem caure,

i veiem que no sabem què és allò d’estimar mentre es llança el got de whisky al sòl,

què és allò d’amor “brusc i salvatge” i a la volta seré.

No entenem el vent que ens fa girar el cap i no entenem tantes coses,

i les utopies del demà ens faran caure de nassos sota el nostre abisme,

i així i tot tampoc entenem res. Jo no entenc res.

Potser escric en plural per sentir-me millor.

Potser.

Potser ens agrade mirar-nos als espills que ens traça la nit

I desdejunar a les tres de la matinada mentre ens pentinem les mirades.

Potser ens agrade jugar a fer el no res creient que ho fem tot

i llepar els mugrons que et deixares anit al meu llit.

Potser.

M’agrada escriure sobre el tot d’aquesta joventut que no entén un amor pacífic,

que fuig dels convencionalismes, que rodola per terra

i se’n va volant amb carícies i besos. Però no sap què cerca.

No volem mirar-nos i pensar que hem de ser-hi per sempre,

que em d’estar mirant-se per sempre,

com sempre,

i sempre.

Volem estimar i no sabem com, volem fugir a la platja, volem volar,

volem dibuixar somriures als núvols mentre busquem allò que no sabem cercar.

Ens mirem les mans i encara és dins la sorra del dia en què alçarem el vol.

El que esté libre de culpa que lance la primera piedra.

Jesús de Nazaret, La Biblia

no he pensat en escriure més versos malèvols.

no he somiat en més illes perdudes al mar.

i no he vist més pirates trencant records efímers,

no he tocat més llambordes als ulls del meu llac.

i he manat el missatge a algú que li importe

la meua ambició de fugir del món i llançar-me a volar;

ara la soledat m’impregna de carícies,

de carícies d’un boig que no pot veure el cel.

no he callat l’alegria que em pujava de sota

per no fer-te caure de baix cap a dalt.

no he mirat per si de cas jo, ple de llàgrimes,

 a algun desert tèrbol et poguera enviar.

no m’has deixat pensar quan jo més volia,

no m’has deixat somiar amb la mà al cap,

m’has obligat a  callar per si de cas et “feria”,

m’has arribat a tocar i a ferir amb l’atzar.

no vull seguir escrivint perquè ja em done por,

ja em done por però al cor tinc arraps,

ara sols vull trobar un altre oasi,

en aquest desert ple de tu, ple del jo, ple de sang.

Societat que dissocia

A mí me gustan las personas curvas.

Jesús Lizano

I la quisca xiuxiuejava pel carrer fent-me senyals

i jo procurava agafar-me les ales des de sota per no embrutar-me-les de por.

I aclucava els ulls, i mirava darrere de la molsa putrefacta que

buidava l’atzur del mar i paria el sepulcre de l’harmoniós temps.

Els barrots del meu cap tenyien versos sobre les meues mans

que s’agafaven fortament a ells, com si foren dues potes de conill

que albergaren en mi la sort que un dia vaig aclamar.

I els mirava a tots ells amb ulls de granota insultant-los amb la mirada,

desitjant que la vida els abatés amb un colp de revés

i els fera veure que aquest sistema no funciona,

que tots els que hi triomfen no són ningú,

i tot això i... allò.

I podré dir moltes coses i cridar molt i tornar-me boig en ma casa

escrivint versos malèvols que us critiquen amb una casta benevolència

davant un monitor que m’il·lumina aquesta cara de demagog,

però sé que mai m’escoltareu com aquella mare que escolta el seu fill

i li dona de mamar i l’acarona i el cuida i l’ensenya a sumar

i li diu perquè serveix sumar i li fa anar a la tenda a comprar

i li fa fer una paella per a les seues muses i li fa escurar els plats

i fa que baixe del cel púrpura el Sol que un dia Ella va col·locar allà dalt,

i tot això... i allò.

I ara tots intenten cercar el pragmatisme de tot i no poden, no el veuen

en cap lloc de la terra, de la mar, de la ribera, del bolígraf

que tenen al costat del paper on dibuixen pentàgons i somien

amb altes esferes, dues coses que jo odie i ells, en canvi, anhelen.

I tot allò es va fent de napalm i es podreix junt les seues ansioses mirades,

i jo em ric d’ells i jo em pixe mirant les ombres que tracen les seues barbes

de gent llesta que no sap res de cap ombra ni de cap barba,

i ells aparenten moltes coses que jo mai seré, que jo mai aparentaré,

i es deixen dur per la vida que els engoleix com una granota amb cinc ulls

i ells no es donen compte d’absolutament res,

i tot això... i allò.

Podré cridar al vent llunyà i podré escriure mil versos en ma casa

però, malauradament, no podré fer que les meues ales

us importen més que un cervell robotitzat.

Esencia

Alcé la mirada hacia el desierto y encontré mi esencia

colgada en el perchero de siempre, al lado de aquel bombín,

debajo de aquel chaleco, encima de aquel bastón.

Y cerré la puerta antes de salir

para que no entrase el frío que cala la sangre

y hace que el vaho te pudra por dentro

quemando inocente la lámpara del dios

que nos vigila en el pasado donde te dejaste las pupilas.

Corrí bajo las pestañas culpables de mi ensueño

y me acosté otra vez con mis mentiras

como aquel que vuelve a matar por miedo,

que vuelve a herir por temor,

por pánico, por sueños.

Me volví a dormir bajo las escaleras de mi mente

observando el mundo desde el perchero,

desde la puerta cerrada donde entraba el frío,

donde se colaba el miedo que pintaba la nieve

y que hería los sentidos de mi muerte,

de mi ángel,  de mi suerte, de mi vida.

Callé para decirlo todo y el bombín se cayó del perchero

y las ojeras me crecieron en la cara

mientras el aire frío entraba evanescente

para indicarme que la salida

nunca había estado en esa puerta, al lado de ese perchero

junto aquel bombín,

bajo aquel chaleco,

sobre aquel bastón.

Y cerré la puerta antes de salir.