La
religió és l’opi del poble.
Karl Marx
Llavors,
l’home va seguir mirant la taca que omplia de marró la seua camisa nova. El
café se li havia caigut al damunt feia una estona i encara no havia reaccionat.
La gent del bar se’l mirava estranyada, fins que una cambrera va cridar-li
l’atenció. Va preguntar-li si passava alguna cosa, ja que feia temps que
restava immòbil mirant-se la camisa tacada de café barat. L’home, sense llevar
la mirada de la taca, va dir-li:
-Si li ho conte no m’entendria.
La cambrera va insistir. L’home
va cedir i li va dir alguna cosa a cau d’orella. Aquesta
va agafar una cadira i, sense fer cap expressió facial, es va seure al costat de
l’home amb ulleres i amb una camisa a quadres del Corte Inglés acabada de
tacar. A continuació, va començar a admirar silenciosament i fixa aquella
misteriosa taca de la camisa.
La gent del bar els mirava
rient-se d’ells. Fins i tot alguns els gravaven amb els mòbils i els dedicaven
les millors paraules malsonants. Però res, no reaccionaven. Estaven com
posseïts. Fins que l’encarregat del local, o siga, el cap d’aquella cambrera,
va arrimar-s’hi i els cridà l’atenció. Ella va asseverar-li que allò que estava
fent era molt més important que el treball que tenia pendent. L’encarregat es
va riure, com si es tractara d’una broma, mentre que al seu voltant s’estava
començant a formar un rogle de persones
encuriosides. Aquestes rodejaven als tres personatges que protagonitzaven l’escena.
La cambrera va dir-li a cau d’orella al seu cap el que passava, i aquest,
apartant la taula de davant de l’home, es va asseure al terra mirant la taca de
la camisa d’aquest.
La gent no s’ho creia. I des
d’aquell instant més persones es van unir a l’admiració cap a la taca que es
trobava en la camisa a quadres de l’home amb ulleres. Tots els cambrers, tots
els clients, fins i tot un borratxo, tota la gent que passava per davant del
bar, van cedir i admirar aquell ésser humà que observava pusil·lànime la seua
panxa, on es trobava aquella taca ingent. Van arribar els policies i també van
sucumbir; després els bombers, que també cediren; fins i tot l’alcalde de la
ciutat que va començar a admirar aquella taca seca de cafè barat importat d’a
saber on.
Dues hores més tard no cabien
més persones en el bar. Els ja fidels
van començar a lluitar, arrapant-se els uns als altres per poder observar
aquella taca tan venerable, tan delitosa, tan hipnòtica. Es van llançar tots
damunt de l’home de les ulleres i la màgia va succeir.
La camisa es quedà desolada
damunt d’aquella cadira. La taca cada volta es feia més gran després de xuclar
als seus fidels, que la veneraven amb fervor.
