La inauguració fou perfecta. Per fi, aquella vesprada de
juny del 2015 tenia tot l'equip de gent reunit al meu voltant: advocades,
treballadores socials, psicòlogues etc… Tants
anys de treball i esforç havien donat el seu fruit. Aquell centre ajudaria a tantíssimes persones que havien
patit en silenci una terrible situació i jo continuaria dedicant els meus
esforços a fer-ho possible durant molt de temps. Per fi havia aconseguit el
somni que em vaig proposar feia anys quan, durant unes vacances en casa dels
meus avis, vaig fer un descobriment que, sense ser-ne conscient, em canviaria
la vida, la forma de pensar i em faria créixer com a home i com a ésser humà.
Era un dia d´abril de 1998. El cel estava cobert per una
espessa capa de núvols que no deixava veure clarament el sol. El vent bufava
amb força i les ones del mar llepaven violentament les antigues cases dels
vells mariners. El fort vent em feu companyia durant tot el viatge; després el
seguí la pluja, que es precipitava amb
un apagat soroll contra els vidres del cotxe. Aquest any semblava tot
diferent, la platja no desprenia la claror d´altres èpoques; la gent del poble
semblava més envellida, trista, perduda….. Pot ser que açò fóra una
sensació molt personal perquè, després
de tants anys, eren les primeres vacances de pasqua que passaria al poble sense
el meu avi. Havia mort feia tres mesos i jo estaria sol amb la meua àvia.
A mesura que ens endinsàvem en el poble, ma mare i jo recodàvem
aquells estius que passàvem tots junts a la casa dels avis; aquelles inacabables
nits asseguts en rogle a la porta de casa, contant històries de quan la meua
àvia era menuda i degustant un boníssim
gelat que el meu avi feia com ningú. Quan deixà de ploure tinguí un desig
incontrolable de baixar la finestreta del cotxe i el vent perfumat de l´Atlàntic em recordà que ja
estàvem a Galícia.
Per
fi havíem arribat on vivia l`àvia. Era una
casa gran i vella. A la part de dalt tenia un balcó menut on la meua àvia havia
penjat un gran cobertor perquè, segons la tradició del poble, en pasqua totes
les dones ho feien per a donar-li un aspecte més bonic a la localitat. La
façana estava pintada d´un color marró rogenc. A la part inferior, es veia la
porta d´entrada, desgastada i pelada per la humitat, i a les dues bandes
d´aquesta, d´una manera molt simètrica, es dibuixaven dues petites finestres
amb una persiana en cadascuna, que la meua àvia mantenia tancades des que el
meu avi va morir.
Ma mare i jo
baixàrem del cotxe i mentre agafàvem les maletes, la meua àvia, que segurament
ens havia escoltat arribar, obrí la porta i vingué a saludar-nos. Vaig
abraçar-la amb tantes ganes que un poc més i la faig caure, perquè era una dona
més bé menuda, tenia uns vuitanta anys, el cabell blanc i sempre molt ben
pentinat. Era prima i anava vestida tota de negre; portava un mocador al cap,
que segons deia ella, era per guardar-li el dol al meu avi. Tenia un caràcter
alegre i jovial. Desprenia una sensació de placidesa i tranquil.litat; estar
amb ella era com seure a la vora d´un riuet i escoltar amb calma el soroll de
l´aigua passar. La seua veu era débil i delicada, quasi tant que semblava
malaltisa, però hi havia una cosa que a mi, durant tot aquest temps, m´havia
cridat l´atenció: als seus ulls es podia llegir una tristor amarga, una infelicitat
palpable, dolorosa, i se li podia adivinar un patiment, una angoixa encoberta.
Aquell dia, després de mirar-la fixament durant una estona, vaig decidir que
havia d´esbrinar el missatge il.legible que hi havia als ulls de la meua àvia.
Durant el sopar, els tres parlàrem molt a gust, feia
temps que no ens véiem i teníem moltes coses que contar-nos. Ella ens havia
preparat un sopar magnífic, era molt bona cuinera. Encara recorde aquelles
temporades que passava a la meua casa i quan tornàvem de l´escola ens tenia a
punt un dinar d´allò més bo.
Al cap de tres dies, ma mare se´n va
tornar a València i jo em vaig quedar sol amb la meua àvia. M´havia
d´organitzar el temps d´una altra forma, enguany el meu avi no hi era i, per
tant, no podria fer les mateixes coses que fèiem abans. Amb l´àvia els dies no
semblaven passar tan ràpid perquè els seus gustos i els meus no coincidien. A
ella, pels matins, li agradava alçar-se prompte i anar a passejar prop del mar.
Gaudia molt quan sentia la suau brisa marina acariciar-li la pell, deia que s´omplia de pau, de serenitat, que
era l´únic moment del dia en què se sentia lliure i ama de si mateix.
A mi, pel contrari, m´agradava agafar la vella bicicleta de ma mare i
anar cap a les muntanyes que es veien allà, en l´horitzó; sentia una gran
llibertat recorrent aquells camins estrets, envoltats d´una exhuberant i espessa vegetació, on tot era
d´un color verd harmoniós, amb una sensació de frescor que em resultava cordial
i afable.
Un matí, mentre la meua àvia feia el passeig diari per la
vora del mar, vaig decidir pujar a
l´habitació on ma mare dormia quan era soltera per tal d´assaborir els records
que allí guardava. Sempre m´havia agradat fer això, perquè la cambra era com un món a banda, un univers
on podies somiar, on jo havia jugat des de menudet a inventar que era un pirata
malvat a bord del meu vaixell, o que arribava a la lluna amb una nau espacial.
Aquella cambra havia sigut el meu refugi durant molts anys, un refugi on
m´agradava tornar quan em sentia sol, i ara em sentia més sol que mai. Estava situada en la part més alta de la casa,
el sostre era de bigues de fusta que queien en forma de pendent fins arribar a
unir-se amb la paret. El sol entrava per una petita finestreta coberta
tímidament per una alegre cortina blava, on apareixia brodat el nom de ma mare.
A mà dreta, hi havia un gran armari de
fusta que, quan l´obries, grinyolava com si les seues portes acusaren el pas
del temps i protestaren cada vegada que intentaves endinsar-te en la seua
intimitat. Allí la meua àvia guardava els seus tresors més apreciats: les
primeres sabatetes dels seus fills, unes fotos dels meus besavis quan eren
jòvens, les arracades que el meu avi li regalà quan començaren a eixir junts…….
en fi, un munt de records que a mi sempre m´agradava observar detingudament,
traure´ls tots de les seues caixes com si es tractara d´un ritual i
gaudir amb enyorança d´aquelles estimades i admirades joies de família.
La nit següent fou una nit d´abril extremadament freda.
Jo estava al meu llit i un fort vent, que semblava bufar amb un alé gelat des de les entranyes de
desembre, no em deixava dormir. Per més que ho intentava, el soroll de la pluja
colpejant les finestres com si em demanara permís per entrar, m´alterava. Així
que decidí alçar-me i pujar a la cambra de ma mare per continuar regirant els
records guardats al vell armari. De segur, la meua àvia no se n´assabentaria de
res perquè quan agafava la son no hi havia qui la despertara. Quan vaig obrir
les portes del gran armari, vaig notar que cada vegada s´inclinava més sobre
mi, quasi tant que l´haguí de sostindre perquè no em caiguera damunt. Com
poguí, vaig col.locar dos llibres a sota i així aconseguí que la pata no es
trencara del tot. Quan vaig tindre les mans lliures, l´apartí un poc de la
paret per a que se sostinguera millor. De sobte vaig veure que allí hi havia
dues escletxes molt grosses; s´apreciava que havien estat pintades moltes
vegades, però que la pintura havia botat. Em vaig quedar intrigat i comencí a
pegar xicotets colps al tabic. Com que semblava estar buit per dins, vaig
rascar-hi amb els dits i tot l´ algeps va trencar-se fins que es féu un forat Vaig introduir la mà i poguí tocar alguna cosa , no sabia què era
però ho volia descobrir. Amb gran esforç aconseguí traure-ho d´allí. Semblava
un grapat de papers vells units per un tros de llana grossa com si fóra la
cinta que sosté l´embalatge dels regals. No poguí ressistir la curiositat, jo
pensava que ja havia vist tots els records que s´hi guardaven, però no era
així, aquell munt de paper era nou per a mi.
Com si es tractara d´un llibre meravellós, agafí el bloc
de papers i em sentí damunt del llit.
Estaven manuscrits, amb una tinta de color negre i amb una cal.ligrafia
no molt bona, la veritat. A mesura que els llegia, m´anava invadint una suor
gelada, un estupor que mai havia sentit, no podia donar crèdit al que estava
llegint, era esgarrifador, al.lucinant i estrany a la vegada. La meua àvia
havia escrit tot allò durant més de quaranta anys i ningú se n´havia assabentat
mai de res. No sabia si seria capaç de seguir llegint. Allí contava vertaderes
barbaritats; el meu avi li pegava pallisses fins deixar-la quasi morta, la
insultava, la lligava amb cordes, la deixava tancada a la cambra durant hores,
la menyspreava….. Ella escrivia tot el que li anava passant i ho amagava per a
que ningú ho sabera mentres ella estiguera viva; era l´única manera que tenia
de desfogar, de cridar en silenci. Contava com de mal se sentia, com aguantava
pels seus fills, com es curava les ferides per no deixar cap senyal de
violència i com plorava fins caure destrossada sense poder contar amb l´ajuda
de ningú. Així un dia darrere d´un altre, un any, un altre any…... La meua àvia
havia sigut una dona maltractada!!!!
Al matí següent no em podia alçar del llit. Quan la meua
àvia em cridà per a dinar, eren les dos del migdia. Havia estat tota la nit
llegint aquells papers i després no m´havia pogut dormir. Era terrible. Com
havia pogut ocultar-ho durant tant de temps? Em vaig vestir i començàrem a
dinar. No sabia com mirar-la, em sentia culpable de no haver sigut capaç de
veure en la seua mirada la tristor que realment tenien els seus ulls, sempre
disfressats d´optimisme, d´amarga alegria, d´un goig desolat. Ara la veia d´una altra forma, amb uns altres
ulls, volia recompensar-la per tot el que havia patit, voler-la, donar-li les
dolces caricies que mai havia tingut i tornar-li la dignitat que li van fer
perdre quan era jove. Per fi havia descobert allò que tenia la seua mirada,
allò que sempre m´havia intrigat tant i mai havia aconseguit resoldre.
Aquell mateix dia em vaig proposar que allò no havia
d´ocórrer més, ella ho havia patit tota sola però no podia permetre que més dones visqueren en silenci aquell
acosament, aquella situació que t´anul.la com a persona, havia de trobar els mitjans perquè aquestes dones
pogueren tindre un suport i no se sentiren soles.
Vaig decidir posar-me en contacte amb associacions de
dones maltractades, m´assabentí de com funcionaven i de què es podia fer per
tal de col.laborar. Així, poc a poc vaig anar formant-me fins avui, que he
pogut fer realitat allò que em proposí: contribuir al fet que cap dona siga
menyspreada, anul.lada, maltractada per la seua parella, que cap d'elles perda
la dignitat perquè són éssers humans que
tenen el mateix dret a ser lliures i
ames de la seua vida com qualsevol home.
Avui em sent
orgullós del centre que hem creat, un centre que, a més d´acollir les dones
maltractades, també intentarà fer conscients els hòmens i la resta de la
societat de la condició de la dona com a PERSONA. I a l'entrada, com dos grans
braços que et reben i et donen suport, hem decidit col.locar dos cartells on es
poden llegir les paraules de dos grans hòmens:
LA DONA
ÉS QUI DÓNA LA VIDA, SI LI FAS MAL, FAS
MAL AL MÓN.
ABANS
QUE HÒMENS I DONES, TOTS SOM PERSONES, LLUITA PER LA IGUALTAT.
Cada vez que el Sol se oculta
