Potser volem

D’acord, nosaltres som els utòpics,

idealistes, ingenus, que no fan més que somiar.

Pau Alabajos

No estem fets per llepar-nos els llavis mentre ens declarem amor etern,

no ens pariren per mirar-nos les mans des del terra i creuar-nos

les mirades amb els pàmpols de les orelles i dels ulls plens de llavis.

No podem fer més que assentir i llepar-se les mans

sense saber molt bé allò que fem, sense saber quina cançó està sonant,

sense acabar-nos la cervesa abans d’invitar-te'n a una altra.

Ara ens mirem els dits i veiem tota la sorra que deixem caure,

i veiem que no sabem què és allò d’estimar mentre es llança el got de whisky al sòl,

què és allò d’amor “brusc i salvatge” i a la volta seré.

No entenem el vent que ens fa girar el cap i no entenem tantes coses,

i les utopies del demà ens faran caure de nassos sota el nostre abisme,

i així i tot tampoc entenem res. Jo no entenc res.

Potser escric en plural per sentir-me millor.

Potser.

Potser ens agrade mirar-nos als espills que ens traça la nit

I desdejunar a les tres de la matinada mentre ens pentinem les mirades.

Potser ens agrade jugar a fer el no res creient que ho fem tot

i llepar els mugrons que et deixares anit al meu llit.

Potser.

M’agrada escriure sobre el tot d’aquesta joventut que no entén un amor pacífic,

que fuig dels convencionalismes, que rodola per terra

i se’n va volant amb carícies i besos. Però no sap què cerca.

No volem mirar-nos i pensar que hem de ser-hi per sempre,

que em d’estar mirant-se per sempre,

com sempre,

i sempre.

Volem estimar i no sabem com, volem fugir a la platja, volem volar,

volem dibuixar somriures als núvols mentre busquem allò que no sabem cercar.

Ens mirem les mans i encara és dins la sorra del dia en què alçarem el vol.