La mirada de l'àvia

 La inauguració fou perfecta. Per fi, aquella vesprada de juny del 2015 tenia tot l'equip de gent reunit al meu voltant: advocades, treballadores socials, psicòlogues etc… Tants anys de treball i esforç havien donat el seu fruit. Aquell centre ajudaria a tantíssimes persones que havien patit en silenci una terrible situació i jo continuaria dedicant els meus esforços a fer-ho possible durant molt de temps. Per fi havia aconseguit el somni que em vaig proposar feia anys quan, durant unes vacances en casa dels meus avis, vaig fer un descobriment que, sense ser-ne conscient, em canviaria la vida, la forma de pensar i em faria créixer com a home i com a ésser humà.

Era un dia d´abril de 1998. El cel estava cobert per una espessa capa de núvols que no deixava veure clarament el sol. El vent bufava amb força i les ones del mar llepaven violentament les antigues cases dels vells mariners. El fort vent em feu companyia durant tot el viatge; després el seguí la pluja, que es precipitava amb  un apagat soroll contra els vidres del cotxe. Aquest any semblava tot diferent, la platja no desprenia la claror d´altres èpoques; la gent del poble semblava més envellida, trista, perduda….. Pot ser que açò fóra una sensació  molt personal perquè, després de tants anys, eren les primeres vacances de pasqua que passaria al poble sense el meu avi. Havia mort feia tres mesos i jo estaria sol amb la meua àvia.

A mesura que ens endinsàvem en el poble, ma mare i jo recodàvem aquells estius que passàvem tots junts a la casa dels avis; aquelles inacabables nits asseguts en rogle a la porta de casa, contant històries de quan la meua àvia era menuda i degustant un  boníssim gelat que el meu avi feia com ningú. Quan deixà de ploure tinguí un desig incontrolable de baixar la finestreta del cotxe i el vent  perfumat de l´Atlàntic em recordà que ja estàvem a Galícia.

Per fi havíem arribat on vivia l`àvia. Era una casa gran i vella. A la part de dalt tenia un balcó menut on la meua àvia havia penjat un gran cobertor perquè, segons la tradició del poble, en pasqua totes les dones ho feien per a donar-li un aspecte més bonic a la localitat. La façana estava pintada d´un color marró rogenc. A la part inferior, es veia la porta d´entrada, desgastada i pelada per la humitat, i a les dues bandes d´aquesta, d´una manera molt simètrica, es dibuixaven dues petites finestres amb una persiana en cadascuna, que la meua àvia mantenia tancades des que el meu  avi va  morir.

 Ma mare i jo baixàrem del cotxe i mentre agafàvem les maletes, la meua àvia, que segurament ens havia escoltat arribar, obrí la porta i vingué a saludar-nos. Vaig abraçar-la amb tantes ganes que un poc més i la faig caure, perquè era una dona més bé menuda, tenia uns vuitanta anys, el cabell blanc i sempre molt ben pentinat. Era prima i anava vestida tota de negre; portava un mocador al cap, que segons deia ella, era per guardar-li el dol al meu avi. Tenia un caràcter alegre i jovial. Desprenia una sensació de placidesa i tranquil.litat; estar amb ella era com seure a la vora d´un riuet i escoltar amb calma el soroll de l´aigua passar. La seua veu era débil i delicada, quasi tant que semblava malaltisa, però hi havia una cosa que a mi, durant tot aquest temps, m´havia cridat l´atenció: als seus ulls es podia llegir una tristor amarga, una infelicitat palpable, dolorosa, i se li podia adivinar un patiment, una angoixa encoberta. Aquell dia, després de mirar-la fixament durant una estona, vaig decidir que havia d´esbrinar el missatge il.legible que hi havia als ulls de la meua àvia.

Durant el sopar, els tres parlàrem molt a gust, feia temps que no ens véiem i teníem moltes coses que contar-nos. Ella ens havia preparat un sopar magnífic, era molt bona cuinera. Encara recorde aquelles temporades que passava a la meua casa i quan tornàvem de l´escola ens tenia a punt un dinar d´allò més bo.

          

           Al cap de tres dies, ma mare se´n va tornar a València i jo em vaig quedar sol amb la meua àvia. M´havia d´organitzar el temps d´una altra forma, enguany el meu avi no hi era i, per tant, no podria fer les mateixes coses que fèiem abans. Amb l´àvia els dies no semblaven passar tan ràpid perquè els seus gustos i els meus no coincidien. A ella, pels matins, li agradava alçar-se prompte i anar a passejar prop del mar. Gaudia molt quan sentia la suau brisa marina acariciar-li la pell,  deia que s´omplia de pau, de serenitat, que era l´únic moment del dia en què se sentia lliure i ama de si  mateix.  A mi, pel contrari, m´agradava agafar la vella bicicleta de ma mare i anar cap a les muntanyes que es veien allà, en l´horitzó; sentia una gran llibertat recorrent aquells camins estrets, envoltats d´una  exhuberant i espessa vegetació, on tot era d´un color verd harmoniós, amb una sensació de frescor que em resultava cordial i afable.

Un matí, mentre la meua àvia feia el passeig diari per la vora del  mar, vaig decidir pujar a l´habitació on ma mare dormia quan era soltera per tal d´assaborir els records que allí guardava. Sempre m´havia agradat fer això, perquè  la cambra era com un món a banda, un univers on podies somiar, on jo havia jugat des de menudet a inventar que era un pirata malvat a bord del meu vaixell, o que arribava a la lluna amb una nau espacial. Aquella cambra havia sigut el meu refugi durant molts anys, un refugi on m´agradava tornar quan em sentia sol, i ara em sentia més sol que mai.  Estava situada en la part més alta de la casa, el sostre era de bigues de fusta que queien en forma de pendent fins arribar a unir-se amb la paret. El sol entrava per una petita finestreta coberta tímidament per una alegre cortina blava, on apareixia brodat el nom de ma mare.  A mà dreta, hi havia un gran armari de fusta que, quan l´obries, grinyolava com si les seues portes acusaren el pas del temps i protestaren cada vegada que intentaves endinsar-te en la seua intimitat. Allí la meua àvia guardava els seus tresors més apreciats: les primeres sabatetes dels seus fills, unes fotos dels meus besavis quan eren jòvens, les arracades que el meu avi li regalà quan començaren a eixir junts……. en fi, un munt de records que a mi sempre m´agradava observar detingudament, traure´ls tots de les seues caixes com si es tractara d´un  ritual  i gaudir amb enyorança d´aquelles estimades i admirades  joies de família.

La nit següent fou una nit d´abril extremadament freda. Jo estava al meu llit i un fort vent,  que semblava bufar  amb un alé gelat des de les entranyes de desembre, no em deixava dormir. Per més que ho intentava, el soroll de la pluja colpejant les finestres com si em demanara permís per entrar, m´alterava. Així que decidí alçar-me i pujar a la cambra de ma mare per continuar regirant els records guardats al vell armari. De segur, la meua àvia no se n´assabentaria de res perquè quan agafava la son no hi havia qui la despertara. Quan vaig obrir les portes del gran armari, vaig notar que cada vegada s´inclinava més sobre mi, quasi tant que l´haguí de sostindre perquè no em caiguera damunt. Com poguí, vaig col.locar dos llibres a sota i així aconseguí que la pata no es trencara del tot. Quan vaig tindre les mans lliures, l´apartí un poc de la paret per a que se sostinguera millor. De sobte vaig veure que allí hi havia dues escletxes molt grosses; s´apreciava que havien estat pintades moltes vegades, però que la pintura havia botat. Em vaig quedar intrigat i comencí a pegar xicotets colps al tabic. Com que semblava estar buit per dins, vaig rascar-hi amb els dits i tot l´ algeps va trencar-se fins que es féu un forat  Vaig introduir la mà  i poguí tocar alguna cosa , no sabia què era però ho volia descobrir. Amb gran esforç aconseguí traure-ho d´allí. Semblava un grapat de papers vells units per un tros de llana grossa com si fóra la cinta que sosté l´embalatge dels regals. No poguí ressistir la curiositat, jo pensava que ja havia vist tots els records que s´hi guardaven, però no era així, aquell munt de paper era nou per a mi.

Com si es tractara d´un llibre meravellós, agafí el bloc de papers i em sentí damunt del llit.  Estaven manuscrits, amb una tinta de color negre i amb una cal.ligrafia no molt bona, la veritat. A mesura que els llegia, m´anava invadint una suor gelada, un estupor que mai havia sentit, no podia donar crèdit al que estava llegint, era esgarrifador, al.lucinant i estrany a la vegada. La meua àvia havia escrit tot allò durant més de quaranta anys i ningú se n´havia assabentat mai de res. No sabia si seria capaç de seguir llegint. Allí contava vertaderes barbaritats; el meu avi li pegava pallisses fins deixar-la quasi morta, la insultava, la lligava amb cordes, la deixava tancada a la cambra durant hores, la menyspreava….. Ella escrivia tot el que li anava passant i ho amagava per a que ningú ho sabera mentres ella estiguera viva; era l´única manera que tenia de desfogar, de cridar en silenci. Contava com de mal se sentia, com aguantava pels seus fills, com es curava les ferides per no deixar cap senyal de violència i com plorava fins caure destrossada sense poder contar amb l´ajuda de ningú. Així un dia darrere d´un altre, un any, un altre any…... La meua àvia havia sigut una dona maltractada!!!!

Al matí següent no em podia alçar del llit. Quan la meua àvia em cridà per a dinar, eren les dos del migdia. Havia estat tota la nit llegint aquells papers i després no m´havia pogut dormir. Era terrible. Com havia pogut ocultar-ho durant tant de temps? Em vaig vestir i començàrem a dinar. No sabia com mirar-la, em sentia culpable de no haver sigut capaç de veure en la seua mirada la tristor que realment tenien els seus ulls, sempre disfressats d´optimisme, d´amarga alegria, d´un goig desolat.  Ara la veia d´una altra forma, amb uns altres ulls, volia recompensar-la per tot el que havia patit, voler-la, donar-li les dolces caricies que mai havia tingut i tornar-li la dignitat que li van fer perdre quan era jove. Per fi havia descobert allò que tenia la seua mirada, allò que sempre m´havia intrigat tant i mai havia aconseguit resoldre.

Aquell mateix dia em vaig proposar que allò no havia d´ocórrer més, ella ho havia patit tota sola però no podia permetre que  més dones visqueren en silenci aquell acosament, aquella situació que t´anul.la com a persona, havia de  trobar els mitjans perquè aquestes dones pogueren tindre un suport i no se sentiren soles.

Vaig decidir posar-me en contacte amb associacions de dones maltractades, m´assabentí de com funcionaven i de què es podia fer per tal de col.laborar. Així, poc a poc vaig anar formant-me fins avui, que he pogut fer realitat allò que em proposí: contribuir al fet que cap dona siga menyspreada, anul.lada, maltractada per la seua parella, que cap d'elles perda la dignitat perquè són  éssers humans que tenen el mateix dret a ser  lliures i ames de la seua vida com qualsevol home.

 Avui em sent orgullós del centre que hem creat, un centre que, a més d´acollir les dones maltractades, també intentarà fer conscients els hòmens i la resta de la societat de la condició de la dona com a PERSONA. I a l'entrada, com dos grans braços que et reben i et donen suport, hem decidit col.locar dos cartells on es poden llegir les paraules de dos grans hòmens:

LA DONA ÉS QUI DÓNA LA VIDA,  SI LI FAS MAL, FAS MAL AL MÓN.

ABANS QUE HÒMENS I DONES, TOTS SOM PERSONES, LLUITA PER LA IGUALTAT.